no vull pagar

Vagi per davant que simpatitzo i molt amb aquesta campanya, que lluita contra la imposició de per vida d’uns peatges eterns i obligatoris, doncs l’alternativa de circular en condicions per la N-340 no és viable per a segons quins trams ni per a trajectes de mig i llarg recorregut i d’altra banda, les autovies només ocupen una insignificant percentatge de l’eix viari català que fa que siguin meres anècdotes.

Qüestió diferent serà la repercussió que pugui tenir el fet intimidatori de les denúncies que es puguin tramitar en endavant, tot i que sembla ser que no existeix cap disposició que obligui a pagar en una àrea de peatge, per la qual cosa no es compliria un dels principis bàsics del dret sancionador, que no és altre que el principi de tipicitat. Un altre dubte que em suscita la viabilitat d’aquestes denúncies és la correcta identificació del conductor, doncs el personal de les concessionàries només prenen les dades de les plaques de matrícula, i, tractant-se d’un denunciant que no és agent de l’autoritat competent, també veig difícil que puguin acreditar, en no comptar amb la pressumpció de veracitat de les actes dels agents, la presència de l’automòbil en aquell lloc i moment concrets, llevat que aportin fotografies o vídeos que puguin donar completa fe d’aquestes circumstàncies. En tot cas, no ho dubteu que serem molts els advocats que hi posarem tots els inconvenients perquè no prosperin les advertides sancions per venir.

Tanmateix, no és l’únic que no vull pagar, tampoc vull pagar les noves taxes que ens estan imposant en la sanitat, la justícia i l’educació i, sobretot, les comissions, més que oneroses, que es treuen del barret les entitats bancàries, fins i tot per efectuar-hi ingressos. De la mateixa manera no vull pagar l’increment artificiós que està patint des de fa anys el preu del combustible, unflat per motius geopolítics que beneficien a només uns quants així com pels impostos indirectes, obligant a més d’un a utilizar el transport públic o compartir cotxe (no hi ha mal que per bé no vingui). En aquest sentit, sembla que cada cop més s’estan allunyant més dues corrents que he observat que tenen lloc en l’economia a nivell de consumidor. Per una banda, se’ns està apretant per pagar per serveis dels que venim gaudint des de fa dècades i que s’havien considerat drets adquirits o, fins i tot, essencials, i de l’altra, existeix una economia de la rebaixa, de l’outlet, dels descomptes per a grups, del 2x1, del missatges i aplicacions gratuïts, de l’accés il·limitat a la informació, a la reproducció de música, llibres, sèries o pel·lícules. És per això que sento com si tornéssim als orígens de la civilització contemporània, quan la gent lluitava per sobreviure i tirar endavant i la resta no era més que un regal.

Malauradament, tardarem poc en haver de canviar els principis de la nostra societat i valorar, com llavors, que cal lluitar pel que realment importa (salut, educació i treball) -i que ja, potser, mai més ens vindrà donat- mentre que, d’altra banda, tot allò que és accessori, moda, diversió o lleure i que no estava a l’abast de tothom, s’acabarà universalitzant a preus realment assequibles.

El món del revés!

sálvame

Així resava la tornada d’una inefable cançó que va perpetrar, llavors, Bibi Andersen poc després de l’època del “destape” i que, malauradament per les nostres oïdes i per les conseqüències que ha tingut, ha acabat servint com a música de capçalera d’una altra aberració, el lamentable magazine que duu el mateix nom. De fet, “¡Sálvame!” és la primera expressió que em ve al cap quan en alguna ocasió he tingut la desagradable sorpresa de creuar-me entre el dial de la televisió o en un zàpping algun extracte d’aquest programa, en el que, després de fer les paus amb La Pantoja i fitxar a La Princesa del Pueblo (la innombrable Belén Esteban) i haver esquarterat la família Jurado al complert, només els ha quedat autodevorar-se i, en algunes ocasions, immolar-se en directe. Patètic.

Tanmateix, l’existència d’aquest horror no és més que un reflex -no m’atreveixo a dir que fidel- però en tot cas reflex, del què estem vivint i patint a dia d’avui.

Què és, si no, el que està suplicant Espanya als mercats internacionals, al Banc Central Europeu o Frau Merckel? I què està exigint Catalunya respecte la situació que viu front Espanya? I no ho clamen al cel a diari els cinc milions de parats o tots aquells que lluiten per ensortir-se’n, però les circumstàncies no els ajuden? I, mentre cadascú suplica salvació, què fan? Doncs, fustigar als de més abaix, als indefensos. Espanya apreta Catalunya, Catalunya apreta els seus ciutadans i els seus ciutadans, pobres, s’apreten el cinturó, que no els queda  una altra.

En aquesta conjuntura, en la que és gairebé impossible trobar bones notícies als diaris i telenotícies, l’única salvació és treure suc de les petites coses del dia a dia i gaudir d’aquells moments d’esbarjo que se’t presenten, potser és per això que, malgrat la crisi, les terrasses són plenes, els festivals de música i teatre estan a reventar, i la gent segueix amb avidesa els partits de futbol, abstraient-se, d’aquesta manera, de les caboires que els preocupen. De fet, diuen que Rajoy està resant perquè la selecció espanyola de futbol guanyi l’Eurocopa i compensar, si més no una mica, l’impacte de l’inevitable rescat que se’ns apropa. No deixa de ser la versió actual del que ja feien els emperadors romans fa dos mil anys, si bé allò del “pa, circ i vi” ara s’ha quedat en circ i vi, tots dos imprescindibles per oblidar les penes amb la panxa buida.

independència

Aquesta és la paraula que darrerament està en boca de tots. Se’n parla al bar, a casa, a la feina, als parlaments, a la premsa i, fins i tot, als camps de futbol, escoles i hospitals. Uns n’estan a favor, d’altres en contra, uns no ho tenen clar i alguns es deixaran guiar pel sentiment majoritari, acceptant democràticament la voluntat de la majoria. Ara bé, el valor que representa aquesta paraula és molt gran, enorme, i trascendeix qualsevol consideració política o social del terme. La Independència significa Llibertat, la Llibertat, en aquest cas, respecte de la subordinació a un poder major. D’altra banda, Independència també significa enteresa, fermesa de caràcter. Així doncs, el meu parer és que en el sentit ampli del terme, més enllà del terreny polític, la Independència és un valor altament positiu, necessari i, fins i tot, irrenunciable per a l’individu.

Amb tots els meus respectes, que una persona no vulgui ser independent la converteix en covard i pusilànime, significa que no té prou força, valor, coratge, passió o il·lusió per ser sí mateixa, per esdevenir algú millor, més lliure, i es resigna a entregar-se al devenir de les circumstàncies i a les voluntats alienes durant tota la seva existència, sense consciència pròpia ni poder de decisió. Molt trist, doncs hem vingut a aquest món a ser algú, a deixar petjada, a fer-lo millor o, en tot cas, a ser feliços sens més i dubto que es puguin complir aquestes expectatives vitals partint de la dependència d’algú altre, sobretot si d’una manera o altra t’oprimeix o et limita les teves potencialitats i anhels.

Aconseguir la Independència, personal, laboral, política o, de qualsevol tipus, només fa que produir un canvi d’estat a millor, augmenta la autoconsciència, multiplica l’autoestima, estimula la creativitat, regenera les relacions, i, malgrat la responsabilitat i el poder que se t’atorga, tot adquireix una nova perspectiva, com si d’un renaixement es tractés i, de forma meravellosa, la vida et dóna una nova oportunitat perqué provis de ser el que tu realment vols ser i, un cop aconseguit o en el camí de fer-ho, un món d’oportunitats s’obre davant teu i cap obstacle, per insalvable que pugui semblar, és capaç de fer-te apenedir del camí que vas emprendre i és així simplement perqué et sents lliure i això … això no té preu, pel que és un camí de no retorn.

No tingueu por, doncs, allibereu-vos, sigueu vosaltres i comandeu les vostres vides. Sigueu independents.

la mentida

Tothom diu mentides, de fet, és inevitable. De mentides n’hi ha de molts tipus i cadascú ja té mentalment configurades les seves diverses categories, enquadrant-les, un cop les diu, dins un o altre tipologia per tal d’autojustificar-se. Ara bé, hi ha alguns tipus de mentides que no haurien de dir-se, llevat cas d’extrema necessitat, si bé el problema es troba quan algú abusa d’aquesta excusa i a força de reincidir acaba acostumant-se al seu resultat i les utilitza en el seu dia a dia, esdevenint un veritable mentider.

De mentiders professionals a tots ens vénen al cap, d’entrada, els polítics. Uns empren la teoria de les mitges veritats o de l’ocultació i d’altres ja directament recorren a la mentida més absoluta. Només cal recordar els famosos “hilillos de plastilina” del Prestige o “los brotes verdes” de l’economia espanyola. L’altra gran mentida actual és assenyalar els ciutadans i les petites administracions com a principals culpables de la crisi econòmica i financera, tot ocultant els veritables interessos macroeconòmics que hi ha darrera de tot plegat.

Altres menteixen amb l’ànim de generar un ambient hostil front algú altre o directament per interés propi, utilitzant els mitjans de comunicació per manipular les emocions de les afeccions, del sistema arbitral o dels esportistes, i d’altres menteixen els seus seguidors, patrocinadors i, fins i tot, la seva pròpia salut, com és el cas de Lance Armstrong, màxim exponent del cinisme i de la hipocresia que regna en un dels esports més fustigats per la mentida a causa del doping. De Pepe, del Real Madrid, no cal ni parlar-ne, perqué ja ningú se’l creu, doncs és el paradigma del Pinotxo actual en el món de l’esport.

Però, fora de mentides històriques i mentiders més o menys mediàtics, cal que cadascú miri endins i reflexioni sobre quin grau de sinceritat i honestedat ha vingut portant durant la seva vida o, si més no, que faci la prova durant un parell de dies, i analitzi si és capaç de només dir veritats. Segurament se’m farem creus i veurem com la mentida és bàsica per a la nostra subsistència, sobretot social i, en molts casos, mental, doncs més d’un, i no són pocs, al primer a qui menteixen és a un mateix i aquí rau la clau de la qüestió.

És per això que no us diré que no mentiu, tot i que us asseguro que mentir menys és possible. Només cal saber dir les coses i no tenir por a expressar el què un pensa, sempre dit amb respecte, educació i sensibilitat. Tanmateix, com que difícilment ningú no canviarà a aquestes alçades de la pel·lícula, si més no, feu-vos un favor...

No uns mentiu mai a vosaltres mateixos.

ón està el límit

Dissabte vaig córrer una cursa de 10km. La propera serà la Mitja Marató de Tarragona, que recorre una distància de 21 quilòmetres i 97 metres, i ja serà la tercera en la que participi. Fa menys de dos anys, si m’ho expliquen, no m’ho hauria cregut, doncs no m’agradava gens córrer. Ho trobava molt cansat i, a més, cada cop t’allunyaves més del punt on havies de retornar, circumstància bastant preocupant. Si més no, aquesta era la sensació que tenia llavors.

Tanmateix, d’una o altra manera em vaig veure immers en la pràctica d’aquest esport tan primitiu, com és moure les cames de manera coordinada i accelerada cap endavant, si bé amb el mèrit de no sentir la por de cap depredador darrere meu que m’estimulés a seguir endavant i no parar fins sentir-me fora de perill.

A més, a mesura que corria més i més la sensació de cansament, llunyania, soledat o avorriment, malgrat en ocasions pogués aparèixer durant la marxa, era compensada en acabar per una altra sensació molt més intensa i agradable, barrejada alhora amb un esgotament paradoxalment reconfortant que generava la secreció d’endorfines. Partint d’aquesta gratificació, acompanyada del benestar i millora de condicions físiques, milers i milers de “joves adults”, batejats com a “runners”, vinguts de tot arreu, es multipliquen i s’acumulen en multitud d’esdeveniments que tenen lloc cada cap de setmana repartits per tota la nostra geografia i més enllà amb l’objectiu de superar les seves anteriors marques.

Ara bé, el més sorprenent és que acostuma a arribar un punt en el que bona part d’aquests corredors, sense voler-ho, es troben en la imperiosa necessitat de passar a una nova fase, que és la de bé recórrer més distància, fer-la però en condicions més dures o bé combinant esports, menysvalorant el repte recentment superat.

Aquesta necessitat d’autosuperació i de conèixer els límits del nostre cos i ment està donant lloc a l’aparició de veritables esdeviments esportius més propis de la tortura que del lleure, doncs a dia d’avui, molts ja no en tenen prou amb maratons i participen en ultra-maratons (de 100 o més quilòmetres), inacabables curses de fons per muntanya, duatlons i triatlons de totes mides i característiques o bé les mítiques proves Ironman, reservades per aquells que mai en van tenir prou i que, a força de superar-se a sí mateixos, literalment embogeixen amb l’objectiu de saber quan no podran més, perquè, si superen la prova, es plantejaran, sens dubte, una de més dificultosa.

Així doncs, un cop assolit el límit, llavors què? Doncs, lamentablement, aquests insaciables súperhomes i súperdones es trobaran de nou amb la vida real i cada matí, quan es llevin estaran condemnats a buscar un nou repte que els faci sentir bé.  És per això, per no viure en un repte constant darrere una pastanaga que ens motivi a tirar endavant, que us convido a gaudir de les fites ja assolides, si bé en la vida real, l’única cursa que sí hem de guanyar.

la gran maldat

La maldat, tal i com es troba definida al diccionari, és la determinació de la voluntat per fer el mal, el caràcter propi del què es fa amb la intenció de perjudicar algú, de destruir quelcom. És un acte que resulta, doncs, destructiu, injust o incorrecte. D’altra banda, no deixa de ser una condició eminentment humana, que es caracteritza com a negativa i indica l’absència de moral, bondat, caritat o afecte natural per l’entorn i qui ens envolta.

De ben segur, l’origen es troba en el fet que l’ésser humà és feble davant determinades circumstàncies de la vida i tendeix a obtenir el que necessita o evitar allò que rebutja o li fa por de la forma més fàcil que, sovint, és sota la forma d’actes injustos, incorrectes o destructius. En aquest sentit, actes quotidians de maldat poden arribar a entendre’s, malgrat no es perdonin. Tanmateix, res justifica que cada dia mori gent en guerres, víctimes d’agressions, d’injustes condemnes, o que d’altres plorin de desesperació perquè els manca tota llibertat, perquè no tenen res per menjar ni per cobrir-se quan fa fred mentre d’altres s’enriqueixen al seu càrrec, sense cap tipus de mirament.

De vegades sembla que només existeixi la maldat d’aquell que tenim davant i actua causant dolor, com el que et maltracta, lesiona, estafa o calumnia, i el pots identificar, però hem de tenir ben present que també hi ha una maldat política, econòmica i geoestratègica que és la que patim dia a dia, la que, durant segles i segles, ha causat arreu els més grans horrors mitjançant invasions, guerres, genocidis ètnics, religiosos o, com ara, socials, excloent d’una vida digna milers de milions de persones.

Històricament, al capdavant d’aquella maldat hi havia hagut senyors feudals, emperadors, reis, “grans conqueridors” o la mateixa Església. Ja en l’època contemporània s’hi va sumar la noblesa, l’alta burgesia, i més tard militars, dictadors i líders sectaris o revolucionaris sense escrúpols, i, més recentment, els interessos de les grans empreses farmacèutiques i energètiques, traficants de droga, de blanques i armes, els especuladors del sector de la borsa o l'agroalimentari i el sistema bancari i financer.

Una conclusió fàcil i, potser, demagògica, però no per això mancada de realitat, seria que en les darreres èpoques la gran font del mal rau en el que es coneix com a “lliure mercat” i en els grans beneficis que aquest produeix a qui posseeix el poder i el manipula a la seva voluntat, malgrat els terribles perjudicis que això provoca en ingents masses de població. Així doncs, si desitgem un món millor, no creieu que hauríem de canviar els valors que regeixen aquest mercat? Ara en tenim l’oportunitat. És per això que cal que tots plegats, dins les nostres possibilitats, actuem amb criteri per aconseguir-ho, ja sigui premiant aquelles empreses, comerços o organitzacions que fan prevaldre el respecte als drets humans, civils i econòmics, o bé arraconant aquells altres que el lucre està per sobre del bé i, fins i tot, per què no dir-ho, del mal.

la dona

Des del 25 d’octubre al 13 de gener de 2013 podem gaudir al Refugi no 2 del Moll de Costa de Tarragona de “Ser dona. Avui”, un merescut homenatge impulsat per la Fundació Dexeus, que busca mostrar al món en forma d’exposició com són les dones, quin és el seu camí i quina és la seva força, com a prova de la seva capacitat d’adaptació als canvis i d’assumpció de reptes més que destacables.

La dona és la raó de ser de tots nosaltres, el nostre origen i essència, la nostra Mare. De fet, sense la dona no hi hagués hagut Humanitat. És per això que com a tal, d’entrada, ha de ser objecte de respecte i veneració. Tanmateix, i malgrat ostentar un poder sobrenatural per a governar les vides i emocions de tots els homes, esclaus dels nostres instints i desitjosos de la seva sensualitat i els seus fruits, la Dona des dels inicis de la civilització va renunciar al seu paper predominant a favor de l’home, qui fins a dia d’avui no ha sabut valorar-la en la seva justa mesura i l’ha maltractada, tot i que, paradoxalment, ha estat objecte de les més belles obres d’art, poesies i cançons que mai s’han fet.

No obstant, no en té prou la Dona amb haver de lluitar en major o menor grau contra el masclisme omnipresent sinó també contra les exigències d’una societat estressant i les seves pròpies. En aquest sentit, a la Dona no només se li imposa ser mare, -màgic esdeveniment que hauria de ser un dret i no un deure-, sinó també ser la millor esposa, una gran amant, i fora de casa lluir una bellesa eterna i/o una atractiva aparença -causa de cirurgies, trastorns alimentaris, greus dèficits d’autoestima o, fins i tot, de depressions- i, alhora, esforçar-se el doble a la feina per ser reconeguda com ho seria si el seu sexe fos el masculí.

Però, si amb tot això no n’hi hagués prou, també ella mateixa, víctima de la seva innocència, s’entesta en voler trobar el seu Príncep Blau, l’home i parella ideal, pare dels seus fills i guardià de la seva llar, però no sap que només era un conte, que tots som gripaus, amb més o menys virtuts, i que el nostre nivell d’exigència està a anys llum del seu, pel que difícilment, i a diferència d’ella, mai no podrem donar-los la felicitat absoluta. Tot i així, i malgrat tots els estereotips i prejudicis que conformen la guerra de sexes en la que vivim, serveixi aquest escrit com un petit homenatge a la Dona alhora que us dono les gràcies per existir.

salut amor i diners

Salut, amor i diners. Això és el que es diu que tothom desitja, si bé uns n’alteren l’ordre segons els seus valors i conveniències i prioritzen l’amor o els diners per sobre la salut. Per a mi, indiscutiblement la salut és el primer, malgrat que quan un mateix i els qui l’envolten en poden gaudir és quan, precisament, menys es valora. El que ningú pot discutir és que quan ens manca la salut, amor i diners passen a un segon pla i, en ocasions, segons la situació de feblesa, un i altre s’alternen, doncs en alguns casos el malalt precisa més amor que mai i, en d’altres, més diners per fer front a les despeses de la malaltia.

Tanmateix, el més irònic de les nostres vides és que milions de persones dia rere dia es deixen la salut per diners, per unes feines que els proporcionaran un bé que els és preciat però que, alhora, en pot malmetre un que ho és més i, no cal pensar en feines físiques que poden provocar accidents o malalties laborals, sinó en el propi estrés psicològic que moltes altres feines comporten, amb el risc de generar malalties psicosomàtiques o depressions, la veritable plaga dels temps que vivim. D’altra banda, molta gent, per ambició desmesurada, per la necessitat de realitzar-se professionalment, gaudir de certa reputació o simplement per por a perdre el seu lloc de treball i veure alterat el seu estatus s’estan perdent a diari hores i hores de l’amor dels seus éssers estimats, ja sigui la parella o, sobretot els fills, o, fins i tot, altres familiars i amics, que han quedat arraconats en la seva vida, doncs el treball els és més important. I, paradoxalment, és quan falta la salut que es pot donar el cas que es trobi a faltar l’amor dels qui deies estimar, doncs veus que no està tota la família prou al teu costat i/o tens menys amics dels que creies, doncs potser quan vivies pels diners no vas regar prou l’amor d’uns i la veritable amistat d’altres. És per això que la salut guanya per golejada i l’amor no li està gaire al darrere, però els diners i tot el que comporten, llevat d’excepcions –que, malauradament n’està ple-, essent una finalitat per moltíssima gent, no són més que la principal causa de pèrdua de salut i d’amor.

En conseqüència, cal que reconsiderem com estem actuant en el nostre dia a dia en les nostres vides i comprovar si coincideix amb l’ordre de prioritats vitals que realment volem o necessitem. Si no ho fem i no reaccionem es podria donar el cas que algun dia -esperem que no- ens n’adonem, massa tard, que ens vam equivocar i vam viure al revés del què realment i en el fons necessitàvem.