Rambla Nova 118-120, 43001 Tarragona
Tel: (+34) 690 736 560

Quo Vadis Tarragona?

Des de sempre, els tarragonins de tota la vida ens hem cregut el què se’ns deia des de fora, és a dir, que érem la Califòrnia del Mediterrani; que teníem una envejable qualitat de vida, una petita gran ciutat feta a mida de les persones on podies anar caminant a tot arreu; ben comunicada per terra, mar i aire; una ciutat amb història, patrimoni i cultura; un microclima únic i amb unes platges de somni.

De fet, durant uns anys daurats no tan llunyans tot semblava presagiar que totes aquestes floretes que ens venien de fora potser eren veritat i que, realment, érem uns privilegiats i  no valoràvem el que teníem. La ciutat primer de tot va recuperar la seva llum, tant lumínica com d’esperit; es va recuperar la Part Alta; el Port va créixer assolint un altíssim nivell; les festes populars van revolucionar la ciutat i l’autoestima del tarragoní; urbanísticament van aparéixer nous barris residencials i se’n va reordenar d’altres; el Serrallo es va rentar la cara esdevenint un destí alternatiu, més enllà del seu atractiu gastronòmic; abundaven els festivals culturals, els bars musicals, sales de festa, els concerts i les pel·lícules (en versió original i en cinemes convencionals) i la Rambla era un lloc digne on passejar.

Més tard, es va passar dels fets a les paraules, a l’inversa del que hauria de ser, i es va viure molts anys de futures expectatives, totes elles truncades. Va ser l’època dels inicis del POUM, fustigat i malhauradament retallat; de projectes de façana marítima frustrats; de candidatures a Jocs del Mediterrani, capitalitats de la Cultura (!?), de megacomplexes esportius i un nou estadi pel Nàstic, de pàrquings futuristes, costosíssims mercats, del fantasma de l’IKEA, d’una Tabacalera infrautilitzada, etc.

Ara la joventut, torna a marxar de festa fora de la ciutat, com fa vint anys enrere; la Rambla s’ha venut als paradistes, als xurrers i als skaters; tanquen els pocs cinemes i sales de concerts que ens quedaven; se suspenen els quatre festivals que de debó feien il·lusió als ciutadans amants de la cultura; el Nàstic possiblement torni a viure la seva època més grisa, després d’anys d’alegries; la brutícia i els coloms segueixen proliferant; els comerciants de la zona del mercat potser no aguantin fins que s’acabin les obres i vegin morir els seus negocis abans de poder gaudir del projecte que els ha condemnat i els del centre no saben si els clients que ja no tenen estan a casa patint la crisi o a El Corte Inglés.

Vergonya, això és el que sento, i molta pena, pena de pensar el que podríem haver arribat a ser en pocs anys i del que no serem en molt de temps; ràbia pels interessos partidistes que en el seu dia van avantposar el boicot a aprovar grans projectes i tristesa per haver deixat passar l’oportunitat quan ciutat, nació i estat tenien un mateix color polític i es podrien haver assolit grans fites que s’han perdut en l’oblit.

Em dol reconéixer-ho, però de vegades m’agradaria que els tarragonins tinguéssim el patriotisme, l’orgull, la traça i la unió que tenen a Reus. Potser és que, en tenir la mar i la platja a la vora, ens ha fet més romàntics i despresos. Deu ser això! 

Transparència

Es diu que una cosa és transparent quan aquesta permet passar la llum. Així doncs, si partim de que la llum és la base de la vida convindrem tots que la transparència és una qualitat o virtut essencial, un valor que cal mantenir i alhora difondre.

Permetre que la realitat es mostri davant tothom tal i com és un deure al que tots hi venim obligats. De fet, només quan es disposa de tota la informació un és realment lliure, lliure per poder decidir en cada moment i, fins i tot, lliure d’optar per no conéixer-la si realment això és el que més li convè.

Malauradament, per tal de mantenir les situacions de poder, per ocultar negligències, per inseguretat o simplement per por, sol ser força habitual que predomini la opacitat -la foscor- front la transparència -la llum- i que a les persones, als ciutadans, als pacients, als socis, als usuaris o clients se’ns faci arribar tan sols part de la informació o bé ens arribi distorsionada, seguint els interessos del qui coneix la realitat de les coses.

Tanmateix, cada cop més, i gràcies a les xarxes socials i a la nova societat de la informació, la ciutadania està guanyant en llibertat com a conseqüència de la circulació ràpida i massiva de la informació, la qual abans no tenia vies de lliure difusió o que, fins i tot, era altament secreta, com és el cas de Wikileaks o les filtracions de l’agent de la CIA Edward Snowden. Ara bé, malgrat indubtablement és un avenç altament positiu, cal mantenir en tot moment esperit crític i ésser conscient que no tota la informació que ens arriba és veraç, pel que en tot moment cal avaluar les fonts i la seva credibilitat abans de donar-la per bona.

En conseqüència, per complir amb aquest dret i, alhora, anhel d’informació hem de començar per nosaltres mateixos en tot allò que estigui en les nostres mans, com és el cas de les nostres professions i predicar amb l’exemple. És per això, que en el meu cas he volgut fer prevaldre aquest valor per sobre d’altres en l’exercici de l’advocacia, fent partíceps els clients de tota la informació relativa a l’assumpte o problemàtica que els afecta, principalment en allò relatiu a la meva intervenció professional, als documents emesos, negociacions amb tercers així com a la confecció i justificació d’honoraris. De fet, l’experiència de molts anys i del dia a dia demostra que només quan els clients tenen la llibertat de conéixer i valorar la feina feta es pot generar un espiral de confiança mútua, circumstància que aporta tranquil·litat i, a la fi del procés, agraïment.

Claredat

Em refereixo a la claredat no quant a la sensació d’il·luminació d’un objecte, sinó a la capacitat de discernir o percebre distintament que tenim les persones. Aquesta capacitat és la que ens fa avançar, decidir, evolucionar, créixer, en definitiva.

Aquest concepte vital, igual que d’altres dels que us n’he vingut parlat, com és el cas de la Transparència, també ve relacionat amb la llum, la llum con essència de la llibertat i la presa de decisions tant personals com professionals. De fet, no és casualitat que quan es parla de claredat d’idees també es relacioni amb d’altres termes vinculats a la llum, com és el cas de la lucidesa, focalitzar els nostres pensaments i intencions o, en termes més trascendetals, quan parlem d’éssers il·luminats, com a exemple màxim de la claredat en el sentit de trobar l’essència de tot plegat i assolir un estat mental que ens ho faci veure tot de manera cristal·lina i diàfana, sense punts foscos.

En contraposició a la claredat hi trobem la foscor i tots els seus matissos i és, llavors, quan ens aturem, dubtem i ens estanquem perqué no ho veiem clar, ho veiem negre o simplement no ho veiem. És per això que si volem tenir les coses clares i realment tirar endavant en les nostres vides hem de ser conscients que no hem de desesperar quan tot ens sembli fosc, perqué la llum sempre hi és, malgrat no la poguem veure en aquest moment. De fet, quan fa un dia trist i negre, ennuvolat, el Sol llueix amb idèntica força que el dia més assolellat, només cal saber que està sobre d’aquests núvols que no ens deixen veure, però hi és, de la mateixa manera que quan és de nit el Sol segueix il·luminant en altres indrets i és qüestió d’hores que també torni a il·luminar-nos a nosaltres. I, pels casos que no poguem esperar a que la llum arribi a nosaltres, és llavors quan cal comptar amb l’ajuda d’algú altre que disposi de les eines adients per proporcionar-nos aquesta il·luminació que precisem.

Així doncs, cadascú ha de buscar dins seu o amb l’ajut d’altres el moment i les circumstàncies per anar il·luminant els punts foscos que no li permeten veure-hi clar i així  poder focalitzar-se en la presa de decisions i no aturar-se. Un cop assolida la Claredat que tots necessitem les pors que ens ofeguen s’esvaïran i podrem avançar en llibertat en el nostre camí amb decissió i tot el convenciment.

És per tot això que la satisfacció m’envaeix cada cop que la meva ajuda serveix per donar llum als dubtes i foscors dels qui acudeixen a mi, com si d’un far es tractés, i acaben trobant la tranquil·litat per enfrontar les seves pors i neguits i la claredat per seguir endavant en les seves vides i projectes.

La dona

Des del 25 d’octubre al 13 de gener de 2013 podem gaudir al Refugi nº 2 del Moll de Costa de Tarragona de “Ser dona. Avui”, un merescut homenatge impulsat per la Fundació Dexeus, que busca mostrar al món en forma d’exposició com són les dones, quin és el seu camí i quina és la seva força, com a prova de la seva capacitat d’adaptació als canvis i d’assumpció de reptes més que destacables.

La dona és la raó de ser de tots nosaltres, el nostre origen i essència, la nostra Mare. De fet, sense la dona no hi hagués hagut Humanitat. És per això que com a tal, d’entrada, ha de ser objecte de respecte i veneració.

Tanmateix, i malgrat ostentar un poder sobrenatural per a governar les vides i emocions de tots els homes, esclaus dels nostres instints i desitjosos de la seva sensualitat i els seus fruits, la Dona des dels inicis de la civilització va renunciar al seu paper predominant a favor de l’home, qui fins a dia d’avui no ha sabut valorar-la en la seva justa mesura i l’ha maltractada, tot i que, paradoxalment, ha estat objecte de les més belles obres d’art, poesies i cançons que mai s’han fet.

No obstant, no en té prou la Dona amb haver de lluitar en major o menor grau contra el masclisme omnipresent sinó també contra les exigències d’una societat estressant i les seves pròpies. En aquest sentit, a la Dona no només se li imposa ser mare, -màgic esdeveniment que hauria de ser un dret i no un deure-, sinó també ser la millor esposa, una gran amant, i fora de casa lluir una bellesa eterna i/o una atractiva aparença -causa de cirurgies, trastorns alimentaris, greus dèficits d’autoestima o, fins i tot, de depressions- i, alhora, esforçar-se el doble a la feina per ser reconeguda com ho seria si el seu sexe fos el masculí.

Però, si amb tot això no n’hi hagués prou, també ella mateixa, víctima de la seva innocència, s’entesta en voler trobar el seu Príncep Blau, l’home i parella ideal, pare dels seus fills i guardià de la seva llar, però no sap que només era un conte, que tots som gripaus, amb més o menys virtuts, i que el nostre nivell d’exigència està a anys llum del seu, pel que difícilment, i a diferència d’ella, mai no podrem donar-los la felicitat absoluta.

Tot i així, i malgrat tots els estereotips i prejudicis que conformen la guerra de sexes en la que vivim, serveixi aquest escrit com un petit homenatge a la Dona alhora que us dono les gràcies per existir.

Col·laborem amb

Recurso1
Area-Juridica-Global-logo

Nova advocats a twitter

Otro acto de sobreprotección de los bancos para ahorrarles las costas judiciales y no hundir aún más a la Adm de Jus…https://t.co/2xBAZsPP3P
Sentencia de enorme trascendencia si se expande sus fundamentos jurídicos a otros juzgados y audiencias provinciales…https://t.co/8QWPGCm2Vh

Nova Advocats a LinkedIn

Nova Advocats a Facebook